Qui paga, vota

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 0 Flares ×

El sistema de recaptació tributària i de finançament de les diverses administracions públiques espanyoles, fa que la gran massa dels ingressos públics siguin recaptats per l’Estat, que és qui distribueix els diners entre la resta d’administracions (comunitats autònomes excepte Euskadi i Navarra, diputacions i ajuntaments). La mecànica del sistema fa que l’Estat prevegi quina serà la recaptació i avanci els diners d’un any per l’altre, sobre aquesta previsió.

A causa de la nefasta previsió que va fer el govern central sobre la realitat de la crisi (recordem que, el 2008, el president espanyol negava que la crisi afectés Espanya), el resultat ha estat espectacular: es va fer una previsió d’ingressos que no s’ha acomplert; comunitats autònomes, diputacions i ajuntaments van rebre més diners dels que pertocava, i ara han de retornar-ne una part.

Des del punt de vista estatal del cafè per a tothom les administracions públiques catalanes no podran evitat la devolució, malgrat que Catalunya molts sabem que ja contribueix en excés en la recaptació de l’Estat espanyol. Resultat: aquest any, a més dels 22 mil milions i escaig de dèficit (diferència entre allò que l’Estat recapta en tributs a Catalunya i allò que en retorna amb inversions), les administracions catalanes s’empobriran una mica més i tots sabem què passa quan l’administració s’empobreix: ens empobrim tots.

Molt més preocupant és que la majoria dels representants polítics i mitjans de comunicació catalans no expliquin, o ignorin, que aquest excés de contribució té conseqüències dramàtiques sobre la realitat econòmica catalana, que llasten el país i ens condueixen cap a la degradació econòmica i, per tant, també social. Els estudis i models econòmics internacionals demostren que, sense un bon nivell d’infraestructures, l’economia no pot avançar i, si l’economia no avança, el país s’empobreix.

Hem deixat de ser motor
La realitat que ens envolta mostra una evidència: avui Catalunya és un país amb un nivell d’infraestructures molt inferior al dels països europeus més avançats. Tots sabem que en els últims anys l’Estat espanyol no ha invertit a Catalunya el que li pertocava i, en conseqüència, no només hem deixat de ser el motor d’ Espanya sinó que ni tan sols podem ser motor de Catalunya. En conclusió: no serem competitius i, en un món globalitzat com el nostre, no ser competitiu vol dir ser un país de segon ordre, ser un país amb problemes estructurals i mancat d’un nivell adequat de benestar social.
I els nostres polítics, des del Parlament, què hi diuen?

Molta queixa però cap reacció. El silenci des dels partits, la Generalitat i les diputacions, només s’ha esquerdat amb l’anunci d’una mobilització simbòlica des dels ajuntaments, que diuen que organitzaran una marxa a Madrid per lliurar al govern de l’Estat les claus dels seus municipis, com volent expressar: “Ja us ho fareu, nosaltres no podem”. Quin ridícul més espantós protagonitzen les institucions i organismes públics catalans!

L’actitud dels representants polítics, econòmics i també la d’alguns mitjans de comunicació catalans ha provocat que la qüestió del dèficit fiscal, i les nefastes conseqüències que té i tindrà, sigui ignorada per la gran majoria de la població de Catalunya: greu irresponsabilitat!

Es pot ser independentista català o no per molts motius, emocions i sentiments. Però el moment actual és clar: a Catalunya no només li convé constituir-se com a Estat, sinó que ara ho necessita per poder mantenir el seu nivell de benestar i per fer-lo créixer. I que això no es confongui amb egoisme. L’Estat propi per a Catalunya no és una qüestió per dir “que es fotin”. Catalunya seguirà contribuint i sent solidària, però a través de la seva aportació a la Unió Europea.

Ara més que mai ens cal la independència tranquil·la per gestionar la nostra realitat, que no és igual que l’espanyola: ni en teixit econòmic (industrial, laboral), ni en teixit social.

Share Button

Comments are closed.